PassDRAGPort. L’artista de Terrassa parla sobre ser la primera expulsada i què vol fer arrel la seva participació a ‘Drag Race España’
Després de convertir-se en la primera expulsada de la sisena temporada de ‘Drag Race España’, Àlex Marteen afronta el seu pas pel programa amb tranquil·litat i amb ganes de continuar mostrant tot el que fa fora del concurs. La seva proposta artística, molt vinculada a la música, pren ara una nova forma amb un projecte en què versionarà cada setmana les cançons dels lip syncs de la temporada.
Us donem la benvinguda de nou a la nostra estimada col·laboració amb ‘La Reseña Que Nadie Pidió’, PassDRAGPort. Aquesta setmana tenim amb nosaltres a l’artista egarenca que ha dit sashay away al concurs d’Atresmedia. Parlem amb ella sobre el seu pas per Drag Race i les seves visions futures ara que s’està emetent el format.
!! esta página permite traducirse, por si queréis leer la entrevista en castellano u otro idioma !!
Ser la primera expulsada és una de les pors que sol tenir qualsevol concursant abans d’entrar al concurs. Com ho has viscut?
Ara estic bé i tranquil·la. Al final, tot això va passar fa mesos i ja vaig tenir el meu procés d’acceptar-ho en aquell moment. És veritat que, quan es va rodar, vaig passar un parell de dies una mica atabalada, no t’enganyaré, però després vaig pensar que això és un joc i que jo estava tranquil·la perquè sentia que no havia fet el ridícul.
Al final, és com quan jugues a l’UNO: tens unes cartes, jugues les cartes que et toquen i et pot anar millor o pitjor. Jo aquell capítol no el vaig jugar de la millor manera possible i vaig acabar al carrer, però no sento que hagi fet el ridícul ni que hagi posat en joc la meva carrera. Jo no anava a Drag Race amb la intenció de demostrar res, sinó amb ganes de jugar, participar, formar part del programa i viure l’experiència. Evidentment, m’hauria agradat viure’n més, però no sento que aquesta experiència etiqueti el meu drag com a millor o pitjor. I ara, a més, estic rebent moltíssims missatges de suport i de carinyo, així que no em puc queixar.
Un dels moments més tensos de l’episodi va ser l’enfrontament amb la Liak i la seva decisió de qüestionar el grup que vau formar. Com vas viure la situació?
En aquell moment em va saber molt greu haver-nos de posicionar així. M’hauria agradat que poguéssim viure l’experiència com un grup i defensar el que havíem fet. Però crec que la situació va sorgir molt de la por i del pes de ser la primera expulsada.
La primera setmana, la Liak ho va passar molt malament al bottom. Jo havia connectat molt amb ell arran d’això i, de fet, la vaig triar per al meu grup perquè havíem connectat. Vaig estar acompanyant-la i compartint aquells moments amb ella. Crec que aquesta por i aquesta inseguretat la van portar a prendre aquella decisió. Va decidir que la seva manera de salvar-se era saltar del vaixell i jo ho puc entendre des d’aquella situació. En aquell moment em va semblar una absoluta ordinariesa, evidentment, però és aigua passada.
A més, una cosa que crec que es veurà durant la temporada és que, per moltes discussions, bronques o pollos que hi hagi, no hi ha un conflicte personal que perduri. I això em sembla molt bonic.
Llavors, si poguessis tornar al moment de formar els grups, canviaries alguna cosa?
Jo tenia claríssim que volia anar amb la Maitetxu perquè sabia que seria un suport per a mi. No només sap molt de moda, sinó que també té eines en aquest àmbit. Després vaig agafar la Liak per la connexió personal i perquè pensava que tenia eines també, i la Liz perquè sempre estic molt còmoda treballant amb ella.
Vist ara, potser hauria pres una altra decisió i hauria agafat gent que va saber gestionar millor aquestes situacions, com la Vanessa o la Sorny, que van saber fer molt bon treball als seus equips.
També va sorprendre que Joan Chevalier no fos una de les primeres opcions, tenint en compte que ella mateixa explicava que es cosia la seva roba.
És que hi ha un factor important: nosaltres en aquell moment no coneixíem tant la Joan. Només sabíem el que havíem vist al primer episodi i era una de les persones més desconegudes entre nosaltres. Potser costa més connectar amb algú de bones a primeres i arriscar-te a formar equip amb ella.
Vist ara, evidentment, hauria estat una molt bona opció. La Joan és una persona absolutament boja, realment fa meravelles a nivell drag. Això, però, ho sabem ara.
I després va arribar el lip-sync amb la Liz. Com el recordes?
Jo crec que aquell dia ningú havia dormit gens. Tothom estava molt sensible. Hi ha gent que quan no adorm s’enfada i jo sento que, quan no dormo, ploro. Ho vas veient venir durant tot el dia fins que, de cop, estàs allà i dues persones s’estan enfrontant per quedar-se en la competència.
Durant el lip sync vaig sentir una energia molt potent per part de totes dues. I estic molt contenta amb el resultat. Jo no faig lip syncs, ja ho sabeu; no m’agrada fer-ne i no en faig mai. Però crec que va ser un molt bon lip sync. Evidentment, ningú s’esperava aquella situació i va ser la primera eliminació real de la temporada.
En canvi, al primer episodi vas tenir una rebuda molt positiva, tant pel talent com pel look. Com reculls aquella primera impressió?
Per a mi, el primer episodi va ser molt rodó. La manera de com connectava el look d’entrada amb el talent i amb la passarel·la em representa molt. El fet de tocar el piano i cantar ve de la meva formació, que va començar fa trenta anys al conservatori, i poder fer-ho amb un look que m’havia fet la meva mare també tenia molt significat.
Tot el primer capítol, per mi, va ser molt rodó i crec que ensenya molt bé qui soc. I, al cap i a la fi, també estic contenta amb el segon episodi, encara que acabés com va acabar. Estic contenta amb el look de costura que vaig fer.
Espero que aquesta primera impressió que he deixat durant la temporada faci que la gent pensi: «Ostres, em ve de gust veure més d’aquesta persona». Que em segueixin a xarxes, que escoltin la meva música i que vulguin descobrir què faig més enllà del programa.
Parlant de música, el teu talent va ser cantar i tocar el piano amb ‘Freed from Desire’. D’on ve aquesta relació amb la cançó?
Sempre dic que hi ha certes cançons que funcionen a tot arreu. Quan treballes en un hotel, en una festa o en qualsevol lloc on vols que la gent canti i balli, n’hi ha molt poques que funcionin amb tothom. I ‘Freed from Desire’ és una d’aquestes.
A més, la lletra parla literalment del budisme, cosa que també em fa molta gràcia. Jo sempre faig la broma de ‘Freed from Desire’: si algú em diu una cançó que pugui substituir-la i que faci que tothom canti i balli, jo la canvio. Però no existeix.
La meva proposta inicial per al talent era una cosa més teatral i seriosa, més semblant als shows que havia estat fent últimament: una mena de tecnoòpera, més intensa. Però vaig trobar interessant anar cap a una proposta que també ensenyés que no em prenc a mi mateixa tan seriosament. Al final, és un talent show, has d’ensenyar un talent, però també pots fer-ho amb un punt d’humor. I va acabar sortint aquest número.
I d’aquí també neix el projecte de fer versions de les cançons dels lip syncs de cada episodi. Com se’t va acudir?
Doncs mira, l’any passat ja feia petites micro-reviews de Drag Race i tocava la cançó del lip sync mentre apareixia el text a sobre. Ho vaig fer una mica perquè em va vindre de gust i va tenir molt bon feedback. A la gent li va agradar molt.
Quan vaig entrar a Drag Race i vaig començar a plantejar què volia fer al voltant del programa, vaig pensar que tenia molt més sentit portar-ho al meu terreny, que és la música. A mi, sincerament, el factor visual de fer una sessió de fotos o un editorial de moda per ensenyar els looks no m’interessa especialment. No perquè no m’interessi l’expressió artística visual, sinó perquè la meva és la música. Sempre ho ha estat.
Per això em ve molt de gust que cada setmana la cover estigui vinculada al look de la passarel·la i s’adapti al tipus de versió i al look. Evidentment, no puc fer una superproducció cada setmana perquè no té cap sentit, però és un projecte que m’engresca. I, sobretot, és una manera de portar la gent cap al que realment és el meu art: la música i les cançons.
Ara que ja han passat uns mesos des de l’experiència, i per tancar el cicle, com et sents amb tot el que està passant al voltant de la temporada?
Estic bé. He intentat no atabalar-me gaire perquè l’exposició i el soroll són molt grans, però tinc moltes ganes de veure com evoluciona la temporada. Crec que és una bona temporada i estic contenta amb l’experiència.
És curiós perquè és com tornar a una cosa que ja està viscuda, feta i tancada. Ara només tinc ganes de continuar compartint el que faig i que hi hagi més gent que tingui ganes d’acostar-se a un show meu o descobrir el que faig.
Més enllà dels comentaris o dels tuits, estic molt agraïda per tota l’estima que estic rebent. Al final, totes estem una mica faltes de validació, i sentir que hi ha gent a qui realment li interessa la teva proposta és maco, molt maco.
